Lluís Prats aporta realisme, sentiment i
amistat a aquesta entranyable història en la que uns nens i nenes faran que els
somnis és facin realitat, tot sentint una profunda admiració cap a la seva
estimada mestra. La senyoreta
Collignon dóna classes de francès i música. “De francès perquè el parla, i de
música perquè de jove havia tocat el piano.” Tot en la seva vida és normal. Diuen
alguns que en la seva joventut havia estat pianista i que fins i tot havia
tocat jazz en un conegut cafè de París. Ara té seixanta-dos anys i fa més de
quaranta que viu a Barcelona, ciutat a la que va venir tot seguint l’amor de la
seva vida. Qui la coneix bé sap que quan ell la va abandonar, ella va deixar de
tocar el piano i de fer petits concerts… i també sap, que va decidir quedar-se
a Barcelona per si un dia tornava a buscar-la.
amistat a aquesta entranyable història en la que uns nens i nenes faran que els
somnis és facin realitat, tot sentint una profunda admiració cap a la seva
estimada mestra. La senyoreta
Collignon dóna classes de francès i música. “De francès perquè el parla, i de
música perquè de jove havia tocat el piano.” Tot en la seva vida és normal. Diuen
alguns que en la seva joventut havia estat pianista i que fins i tot havia
tocat jazz en un conegut cafè de París. Ara té seixanta-dos anys i fa més de
quaranta que viu a Barcelona, ciutat a la que va venir tot seguint l’amor de la
seva vida. Qui la coneix bé sap que quan ell la va abandonar, ella va deixar de
tocar el piano i de fer petits concerts… i també sap, que va decidir quedar-se
a Barcelona per si un dia tornava a buscar-la.
Inesperadament,
la senyoreta Collignon, a tres anys de la seva jubilació, és obligada per
l’administració a deixar l’escola de la Bonanova, on ha donat classes durant
més de trenta anys, per traslladar-la a una petita escola del barri del Raval,
on sembla ser que l’aprenentatge no és el més important. Un cop recuperada de
l’ensurt de la nova situació, va deixant entrar en si mateixa les impressions
de la nova escola. La primera i ben clara impressió és la de xivarri. També,
però, ben aviat va copsant que la problemàtica del centre no és només social o
dels diferents nivells d’aprenentatge dels nens, sinó de desencís per part del
grup de mestres.
la senyoreta Collignon, a tres anys de la seva jubilació, és obligada per
l’administració a deixar l’escola de la Bonanova, on ha donat classes durant
més de trenta anys, per traslladar-la a una petita escola del barri del Raval,
on sembla ser que l’aprenentatge no és el més important. Un cop recuperada de
l’ensurt de la nova situació, va deixant entrar en si mateixa les impressions
de la nova escola. La primera i ben clara impressió és la de xivarri. També,
però, ben aviat va copsant que la problemàtica del centre no és només social o
dels diferents nivells d’aprenentatge dels nens, sinó de desencís per part del
grup de mestres.
Sap
que donar classe a una torre de Babel no és fàcil. La seva vida dóna un gir
sorprenent quan posa en pràctica la seva llarga experiència. Els nens i les
nenes a la fi són nens i nenes −és diu−, i al barri del Raval no tot és negre i
aquests ho han de saber. Ella, estimant com estima la música i l’ensenyament,
els hi mostrarà. I com en moltes ocasions a la vida, el moment es presenta
d’una manera ben inesperada: “De cop i volta, l’aula es va omplir d’una veu
dolça i suau com la mel. Era una soprano que assajava al Liceu”. Era l’havanera
de l’opera de Carmen de Bizet… i la classe s’estava en un silenci increïble. Des
d’aquell instant, la senyoreta Collignon, als seus seixanta-dos anys, va
començar un nou repte: organitzar una coral amb els nens i les nenes de la seva
classe.
que donar classe a una torre de Babel no és fàcil. La seva vida dóna un gir
sorprenent quan posa en pràctica la seva llarga experiència. Els nens i les
nenes a la fi són nens i nenes −és diu−, i al barri del Raval no tot és negre i
aquests ho han de saber. Ella, estimant com estima la música i l’ensenyament,
els hi mostrarà. I com en moltes ocasions a la vida, el moment es presenta
d’una manera ben inesperada: “De cop i volta, l’aula es va omplir d’una veu
dolça i suau com la mel. Era una soprano que assajava al Liceu”. Era l’havanera
de l’opera de Carmen de Bizet… i la classe s’estava en un silenci increïble. Des
d’aquell instant, la senyoreta Collignon, als seus seixanta-dos anys, va
començar un nou repte: organitzar una coral amb els nens i les nenes de la seva
classe.
Van
batejar la coral amb el nom de l’Arc de Sant Martí. No va ser fàcil i fins i
tot van passar moments molt tristos i complicats. Ara bé, com quan es vol una
cosa de veres, el cor s’instal·la en ferma presència i s’aconsegueix allò que es
desitja. I prou, m’aturo aquí, doncs no vull desvetllar-vos el final. En Lluís
Prats aconsegueix obrir-nos l’emoció amb la seva ben trobada composició quasi
poètica al llarg d’aquesta bonica i una mica trista història.
batejar la coral amb el nom de l’Arc de Sant Martí. No va ser fàcil i fins i
tot van passar moments molt tristos i complicats. Ara bé, com quan es vol una
cosa de veres, el cor s’instal·la en ferma presència i s’aconsegueix allò que es
desitja. I prou, m’aturo aquí, doncs no vull desvetllar-vos el final. En Lluís
Prats aconsegueix obrir-nos l’emoció amb la seva ben trobada composició quasi
poètica al llarg d’aquesta bonica i una mica trista història.
Prats, Lluís. La petita coral de la senyoreta Collignon. Barcelona: Bambú, 2012 (consulta’n la disponibilitat al catàleg)
Recomanació feta per Teresa Martí