pijuanok-263x263

Quan G*** va acabar de llegir El franctirador  d’Albert Pijuan va tornar a mirar el nom de l’autor. Semblava ben català; però pel que havia llegit es creuria fàcilment que era un veterà escriptor polonès que, per aquelles coses de vendre millor els llibres, signava amb pseudònim (i ves a saber, perquè un de català ? ).  Qui, si no fos així, podria endinsar-nos en una Polònia del 1991, bàlticament grisa, grisa com el ciment, dura i ruda, freda i lletja com la neu que la vida ha embrutat ?   G*** va provar de barrejar les lletres albertpijuan, a veure si eren un anagrama. Pietr.., Jern…  . Res, no podia ser. S’hauria d’acabar empassant que aquell Pijuan existia des de que va néixer a Calafell fa tot just 32 anys.

Un cop girada la última pàgina, G*** va sentir-se, en un sentit, alleujada.   En el sentit d’haver deixat de notar la opressió de l’ambient de la novel·la, com si fos un malson meravellós; però malson; però també meravellós. En el sentit de sentir-se arrossegada per la energia narrativa que hi ha en El franctirador, i gairebé demanar-li a l’autor un moment de pausa per respirar.  En el sentit de notar que l’esperança, l’anhel d’un futur un xic amable, una mica de placidesa o de confort, un o dos somriures, … tot plegat és fatalment matxucat, a la novel·la, per la piconadora de la vida i les lletres.

Per altra banda, però, G*** era feliç. Havia gaudit molt llegint el llibre de’n Pijuan. I en volia més !