Ja tenim la solució als misteris de la biblioteca…
Jo tinc una amiga, molt amiga, però només amiga. Hem passat junts moltes hores xerrant, menjant, bevent, passejant i, fins i tot, en silenci. Hem compartit nits en vetlla, molts fronts oberts en comú, molts interessos germans i prou hores de confiança mútua.
Fa molts anys jo compartia activitats lúdicoesportives amb el seu germà. Erem joves i pencàvem aleshores al torn de nit de la Fabra i Coats, mireu si en fa d’anys. Havíem fet una petita colla de treballadors de la fàbrica i sortíem plegats molts diumenges; sovint s’hi afegien alguns germans o veïns nostres. I així fou com la vaig conèixer.
Aviat em va interessar la seva conversa, i m’agradava el seu accent valencià de Sedaví, on havia nascut. Potser no em creureu, però mai em va passar pel cap la idea de lligar-me-la. Tots dos ens enteníem prou i ja ens estava bé. I així fins ara.
De la nostra relació de tants anys us en podria explicar un pou d’anècdotes.
Per exemple, quan vaig ensenyar-li a jugar a escacs, que sempre m’ha agradat força, i el primer dia, tota seriosa, reclamava la victòria per haver-me fet escac a la dama. Prompte va aprendre que no; que era el rei la víctima que feia vèncer la partida. Una altra vegada, un temps que jo vaig treballar en un taller on féiem capgrossos, ninots, decorats per teatrets i altres endergues similars, el mossèn de la parròquia ens va dur una imatge de la Mare de Déu dels Desamparats que un escolanet sapastre havia fet caure. Calia retocar-li la diadema, la corona. Valenciana com era, la meva amiga va insistir que li ensenyés la Geperudeta perquè deia que mai la podria veure de tan a prop, que sempre era penjada a dalt de l’altar. Si jo fos creient li hauria demanat de tot cor a aquella Mare de Déu que em conservi la meva amiga per sempre més. Com un gran amor sense el foc d’una flama, la dona que és la meva amiga em fa modestament feliç. Si la perdés seria molt dur de pair, tot i que per la nostra edat no trigarem a emprendre l’inevitable camí definitiu que és la mort.
Per exemple, quan vaig ensenyar-li a jugar a escacs, que sempre m’ha agradat força, i el primer dia, tota seriosa, reclamava la victòria per haver-me fet escac a la dama. Prompte va aprendre que no; que era el rei la víctima que feia vèncer la partida. Una altra vegada, un temps que jo vaig treballar en un taller on féiem capgrossos, ninots, decorats per teatrets i altres endergues similars, el mossèn de la parròquia ens va dur una imatge de la Mare de Déu dels Desamparats que un escolanet sapastre havia fet caure. Calia retocar-li la diadema, la corona. Valenciana com era, la meva amiga va insistir que li ensenyés la Geperudeta perquè deia que mai la podria veure de tan a prop, que sempre era penjada a dalt de l’altar. Si jo fos creient li hauria demanat de tot cor a aquella Mare de Déu que em conservi la meva amiga per sempre més. Com un gran amor sense el foc d’una flama, la dona que és la meva amiga em fa modestament feliç. Si la perdés seria molt dur de pair, tot i que per la nostra edat no trigarem a emprendre l’inevitable camí definitiu que és la mort.
Coneixerem el guanyador el dia 6 de febrer… estigueu atents!