Existeix una vila
catalana que la seva cara més coneguda és la pesca, i els bons restaurants que
cuinen les captures dels pescadors. Duplica el nombre d’habitants de Tiana i,
també com Tiana,  no l’esmenten gairebé
mai a “les notícies”. 
En aquesta vila hi convergeixen els dos fils narratius de La ciutat invisible. Un del segle XVIII;
del XXI l’altre. La ciutat que és invisible és la que hauria estat la vila de què parlem si hagués quallat el projecte
del rei d’Espanya d’aleshores de construir una gran metròpoli, de l’estil de
Sant Petersburg o Nàpols. 
Però no va ser; i ha quedat gairebé del tot oblidat. Només
algunes restes arquitectòniques encara certifiquen que allò va començar a
existir, que no són cabòries d’historiador. 
Amb aquest rerefons l’Emili Rosales construeix
una molt agradable novel·la; “d’aventura personal
i de misteri històric”,
diu la coberta posterior del llibre. I d’intriga i
d’amor, afegeixo. En les dues trames el món de l’art hi té protagonisme i, a
banda dels ficticis, hi surten personalitats com Tiepolo,
Sabatini, Antoni de Capmany

Hi ha un quadre
“fantasma”, i una gent que li va darrere. I unes culpabilitats, i uns
sentiments de vegades també culpables.
Com a aval de la presumpció de que us agradarà el llibre cal
esmentar que va ser guardonat amb el Premi Sant Jordi 2004.
Rosales, Emili. La ciutat invisible. Barcelona: Proa, 2005 (vegeu-ne la disponibilitat al catàleg)
Recomanació feta per Daniel Ramos