En aquesta ocasió us volem parlar d’una novel·la francesa amb un títol certament curiós: No i jo. L’ha escrita Delphine de Vigan, una autora jove, ciutadana parisenca, que ens fa en aquest llibre una mena de semblança dels ambients d’aquest ciutat a partir d’uns personatges ben peculiars. 
La novel·la, escrita en primera persona, està narrada per la Lou, una noieta de tretze anys, “gairebé catorze”. És filla única, amb una mare depressiva i un pare un tant abúlic, que es distingueix pel seu coeficient d’intel·ligència, ja que és una persona superdotada. Alhora és tímida i somniadora, i per tant, introvertida. 
A l’Institut, va a una classe amb companys més grans que ella, que o la ignoren o li fan la guitza. Amb aquests elements, la Lou és definitivament un esperit solitari. Devora les enciclopèdies, li agrada col·leccionar paraules, i també somia amb un petó. També li plau observar el moviment ferroviari i la munió de gent que va i que ve pels volts de l’Estació d’Austerlitz, una de les més importants de París…

És allà on un dia coneixerà la Nolwen, “No” pels íntims, que és també, d’una manera molt diferent, un altre esperit solitari. La No és una noia de 18 anys, de conducta nòmada, és una persona sense sostre.

Passat el primer moment, la Lou i la No, es reconeixen mútuament com a dues persones desvalgudes, excloses del seu entorn, i es fan amigues. La Lou decideix parlar del tema de les dones sense sostre en un treball del Institut que haurà de defensar davant el professor i els companys. També es proposa ajudar la No a aconseguir un sostre i una família. Això li representarà una aventura personal de gran envergadura, que durà a terme amb gran empeny, contra el destí i contra tothom.

Amb la premissa d’aquest argument, no ens estranya gens l’èxit d’aquest llibre a França. És per descomptat, una novel·la d’iniciació, d’aprenentatge de la vida, sobre la misèria actual, que barreja la duresa de la vida al carrer amb la tendresa i els somnis de la pubertat. I tot això, ambientat en un París molt allunyat de la visió turística o de la imatge amable de pel·lícules com Amélie. És, més aviat una altra versió més agredolça, però sens dubte, amb més elements reals tot i que sigui una història de ficció.

[Recomanació extreta de la Biblioteca Virtual]