És allà on un dia coneixerà la Nolwen, “No” pels íntims, que és també, d’una manera molt diferent, un altre esperit solitari. La No és una noia de 18 anys, de conducta nòmada, és una persona sense sostre.
Passat el primer moment, la Lou i la No, es reconeixen mútuament com a dues persones desvalgudes, excloses del seu entorn, i es fan amigues. La Lou decideix parlar del tema de les dones sense sostre en un treball del Institut que haurà de defensar davant el professor i els companys. També es proposa ajudar la No a aconseguir un sostre i una família. Això li representarà una aventura personal de gran envergadura, que durà a terme amb gran empeny, contra el destí i contra tothom.
Amb la premissa d’aquest argument, no ens estranya gens l’èxit d’aquest llibre a França. És per descomptat, una novel·la d’iniciació, d’aprenentatge de la vida, sobre la misèria actual, que barreja la duresa de la vida al carrer amb la tendresa i els somnis de la pubertat. I tot això, ambientat en un París molt allunyat de la visió turística o de la imatge amable de pel·lícules com Amélie. És, més aviat una altra versió més agredolça, però sens dubte, amb més elements reals tot i que sigui una història de ficció.