Jaume Cabré torna aquest Sant Jordi amb Quan arriba la penombra, un volum de contes lligats per unes mateixes preocupacions que els travessen de cap a cap: l’experiència del mal com una traïció íntima. L’art com un espai propici a la temptació diabòlica, una finestra a la qual només ens podem abocar perillosament. La inevitable expiació del mal, que ens impel·leix a confessar o ens trasllada físicament a una dimensió de la qual no podem escapar o retornar. Aquestes són les obsessions que, com un fil, cusen aquestes narracions dins una mateixa esfera, opressiva i alhora fascinant.
Els contes de Quan arriba la penombra són com els encenalls de fusta que queden per terra sota el banc del lutier després d’haver fabricat un violí. Aquí el violí seria Jo confesso, probablement l’obra més complexa i rodona de Jaume Cabré. Sí, llegeixo els contes de Quan arriba la penombra com guspires, espurnes d’aquell foc que Cabré va atiar durant els set anys que va dedicar a la seva obra mestra. Jo confesso era com un gran formatge de Gruyère, ple de cavitats i galeries interconnectades per les quals et podies perdre i retrobar. I en els intersticis d’aquelles històries han nascut aquestes narracions, que respiren una angoixa i un desfici semblants. És com si amb aquest recull poguéssim veure les entranyes de la novel·la.
Sense ser una novel·la, ‘Quan arriba la penombra’ és també un edifici, amb elements que relliguen el conjunt, com La paysanne de Jean-François Millet, un passadís que connecta les narracions “Claudi”, “Nunc dimitis” o “Punt de fuga”. Hi ha contes d’aquest recull que són fascinants com a objectes, com “Les mans de Mauk”, que il·lustra narrativament el que seria l’anell de Moebius, una narració que la gires del dret i del revés i te l’acabes mirant bocabadat com si fos un número de màgia del qual no acabes d’endevinar el truc.
De la lectura de Quan arriba la penombra em quedo amb una idea recurrent que travessa el recull: fer el mal ja és en si mateix un càstig, perquè l’acte de matar el proïsme et trasllada automàticament a una dimensió de la qual ja no pots tornar mai més. És aquest empresonament en el propi silenci culpable que converteix l’individu en un desterrat, o encara més, un desarrelat del món. Confessar el crim no serveix mai com a expiació, i encara menys com a redempció, sinó només per alleujar la pròpia solitud, perquè la confessió es fa amb l’esperança que no estem del tot sols, la fe que encara hi ha algú que ens escolta. No hi ha, per tant, cap càstig més gran per punir el mal que el fet mateix d’haver-lo perpetrat. És per això que el mal té una estructura circular de la qual costa molt escapar.
Cabré il·lustra molt bé aquest desterrament del malvat en aquelles històries en què algú entra o surt d’un quadre i no pot tornar al món on era abans. L’autor ho descriu d’una manera tan natural i senzilla que sembla una paràbola de l’evangeli. Algun dia algú haurà d’estudiar aquests actes de desaparició en relació al darrer capítol de Jo confesso, en què Adrià reapareix al Monestir del Brugal després d’haver-se esfumat de l’hospital.
La desaparició física del malvat és una conseqüència inevitable del seu pecat, tant si ha matat com si ha robat. L’assassí o el lladre s’han d’amagar per no ser descoberts, però també viuen el propi delicte com un acte de desaparició, una traïció íntima, perquè després de cometre’l ja no poden tornar a ser el que eren. Fer el mal és el càstig.
Recomanació publicada a El núvol per Bernat Puigtobella, el 21/4/2017
Cabré, Jaume. Quan arriba la penombra. Barcelona: Proa, 2017 [veure’n la disponibilitat al catàleg]