Alex-coberta

Ara que s’apropen els dos grans festivals de l’any sobre novel·la negra, el Tiana Negra (del 19 al 20 de gener de 2018) de novel·la catalana i el posterior BCNegra (del 29 de gener al 4 de febrer de 2018) sobre el mateix gènere a Barcelona, ve de gust fer un bon tast sobre aquesta mena de literatura i així quedar-se amb les ganes de més.

Per als qui només coneixíeu a Pierre Lemaître per la seva magnífica Ens veurem allà dalt, dir-vos que aquest gegant d’escriptor és molt polifacètic, atès que abans de demostrar-nos el seu domini de la novel·la històrica amb l’exemple anterior —amb la que va guanyar res menys que el Premi Goncourt l’any 2013—, havia manifestat una sorprenent mestria en el gènere policíac, amb el qual va deixar  el llistó molt i molt alt.

De molts és coneguda la seva quatrilogia policial sobre l’inspector Camille Verhoeven, de la que venim aquí a recomanar-vos el volum 2 que porta per títol Àlex (2011), però aquest escriptor i guionista francès va tornar a brodar amb seva ploma aquest estil de la mà de la també esplèndida Vestit de núvia i la més recent Tres dies i una vida (2016).

La sèrie de novel·les sobre el policia Verhoeven, que va ser iniciada amb Irene (2006), va seguir amb la present Àlex, després amb Camille (2012), per finalitzar amb Rosy&John (2013), no té cap mena de desperdici. D’entrada, el personatge principal val la pena ja per sí sol. El comandant de la Brigada de París Camille Verhoeven, un home que només mesura un metre i quaranta-cinc centímetres, per haver patit una hipotròfia, té un caràcter molt reservat i provoca en tot aquell que comparteix feina i temps amb ell un respecte molt gran. Amb la seva dona Irene seran els protagonistes de la primera novel·la i en ella el comandant haurà d’enfrontar-se a potser el cas més dur de la seva vida, però és en Àlex on l’estil de Pierre Lemaître arriba dintre d’aquest gènere al seu moment sublim.

Àlex és una noia guapa, d’uns trenta anys, que és segrestada enmig del carrer amb molta violència i tancada en una furgoneta, que la portarà a un lloc desconegut. El capità i els seus ajudants hauran d’anar estirant a poc a poc d’un fil molt primet per poder trobar-la, i adonar-se així dels terribles fets que han succeït. Que es prepari el lector per gaudir d’un dels girs de trama més esplèndids que he llegit sobre el gènere en els darrers anys.

La novel·la deixa veure molt a les clares les referències literàries de Pierre Lemaître, sobre tot les de Brett Easton Ellis i James Ellroy, escriptors a qui jo diria que en aquest cas se’ls dedica un clar homenatge. El lector no podrà estar ni un segon quiet, i la lectura, inquietant i escabrosa en sí sola, arriba a ser en alguns moments realment dura i no apta per a ments i estómacs delicats.

Susanna Farré