noispasolini

Aquest llibre costa una mica de trobar, fins i tot a les biblioteques públiques d’arreu; però val la pena reivindicar la lectura del Pasolini escriptor. Si en trobeu un exemplar en un llibreter de vell, compreu-lo; no us recarà.

     Nois de la vida és una balada nostàlgica i planyent sobre el dia a dia dels nois desnonats que van créixer malvivint als suburbis marginals de la Roma de la postguerra, una elegia narrativa —un xic autobiogràfica— sobre les vicissituds a què s’enfronten les classes impotents de la capital i sobre els seus tràgics finals, sovint silenciats. Tanmateix, no només s’ensuma amargura entre aquestes pàgines; també hi ha quelcom de desbordant, de dionisíac triomf de l’esperit davant les desventures de la misèria, quelcom de semblant a jaure al terra humit, a vora riu, xumar el fum d’una cigarreta amb el ulls aclucats i tornar a començar.

A més, en el temps convulsos que vivim, ve bé divulgar una faceta poc coneguda de Pasolini: la seva catalanofília. L’interès que tingué per les llengües minoritàries, i el seu contacte amb mossèn Carles Cardó, aleshores exiliat, el van dur a  fer i publicar una traducció de poetes catalans de tots els temps (Joan Roís de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Bertrán i Oriola, i el mateix Carles Cardó),  amb el títol Fiore di poeti catalani (1947).

Al pròleg, Pasolini presenta l’obra i parla del català i els catalans. Explica l’evolució literària i lingüística de la llengua, lloa el poble català per la seua defensa de la pròpia llengua i destaca el fet que la traducció d’Andreu Febrer de la Divina Comèdia, del 1429, és la primera traducció coneguda de l’obra de Dante. Pasolini diu que l’evolució del català és el model que hauria de seguir el friülés per consolidar-se, i en destaca la versatilitat, no només com a llengua literària; també en ressalta, admirat, l’ús científic i quotidià.