Llibres llegits… “Brúixoles que busquen somriures perduts”

Ekaitz és qui parla en tot aquest
arxipèlag de sinceritat. És ell qui mou fitxa? O, potser, és la seva mare ja
morta?… Abans de morir ell li va prometre que el cuidaria. Feia anys que no
veia al seu pare i no estava segur del que anava a fer allà. Al seu davant
tenia la seva presència però no el seu fons: “vaig tornar-lo a veure al cap de
molts anys, quan la malaltia el va canviar…Potser hauria de dir que el va mutar”.

Ekaitz es troba en un d’aquells moments
duríssims de la vida. Moments dels quals ens desapareix la parla, fins hi tot
el pensament. Recordava a la seva dona quan deia: “quan alguna cosa és
irrepetible s’havia de respirar”. La troba molt a faltar. Fa un any, en un
accident de cotxe, la va perdre. Quan li van donar la noticia quasi és torna
boig pensant que amb ella, també, havia perdut les seves filles bessones.

Albert
Espinosa, coneixedor de l’ànima i de la complexitat en les relacions humanes, per
mitja d’Ekaitz, reflexiona sobre la relació
entre les parelles i ens fa arribar clar i directe un d’aquells moments que es viu
en parella, on les pors, el que ell anomena “traumes de la infància”, afloren en tota la seva brillantor i el rumb queda perdut, marejat si més no. 

L’autor
aconsegueix donar-li i donar-nos un tractament de veritable reconciliació per
aquests moments i no només amb l’altre sinó cap a un mateix: “Escolta’m bé,
això implica alguna cosa més que ser sincer…”.

Amb
compàs “in crescendo”, doncs, la novel·la d’Espinosa ens va perfumant de l’olor
de tota la família d’Ekaitz i el que
el porta a estar on és, el que sent i el que reflexiona: “El fet de pujar
aquella escala que tants cops havia estat l’eix del meu petit món va significar
més del que em pugui imaginar”. Ekaitz
parla a ell mateix. Va sortint de la caixa, i la seva veu ens ressona: tancar
ferides, restablir emocions, mostrar-nos, deixar que els altres diguin la seva, escoltar-los, escoltar-nos, perdonar, perdonar-nos… a la fí tot queda iniciat
en els traumes de la infància…

A Brúixoles que busquen somriures perduts
veiem com aquell noi que havia quedat atrapat quan era infant en allò que li venia
gran i en el dolor de la pèrdua es va obrint i adquirint l’actitud necessària
per adonar-se dels recursos que l’envolten i poder donar la volta a la situació
d’abatiment, així com també tancar definitivament ferides obertes.

“La
seva mare obria la mà i els hi donava somriures, a vegades somriures d’orella a
orella”. L’agulla de la brúixola que li ha regalat la mare, mitjançant el seu
oncle, li indica que els somriures estan en un mateix, en el seu dedins. Ekaitz obre la brúixola i neix en ell
un gran somriure.

Somriure
que em recorda i no puc deixar d’anomenar al mestre Zen, Thich Nhat Hanh, quan
diu: “La pau comença amb un preciós somriure”. I afegiria: la pau comença en un
mateix.

Potser
també us ha passat que algunes novel·les us porten al record d’un altra.
Potser només és un detall el que les acosta, però te’n vas a la sensació que et
va produir quan la vas llegir. A mi, en aquesta ocasió, m’ha portat a la
meravellosa ploma de Gianni Stuparich i la seva breu novel·la, L’illa. Preciosa novel·la on la força
narrativa en l’anàlisi interior del personatge em va permetre atrapar la
sensació d’allò que saps del cert que és important.

Ja
em direu a quina us ha recordat. Gràcies per endavant!!!    

A
la web d’Albert Espinosa hi trobareu un book trailer de la novel·la, així com
altres informacions de l’autor. Què
vagi molt de gust!