Vet aquí que, no
fa gaire, jo escoltava a la ràdio una gent que parlaven d’en Palau i Fabre, i em vaig adonar que no el coneixia com
a poeta. M’havia arribat només el seu nom d’estudiós de l’art, i de Picasso.

 I vet aquí també que un dels qui intervenia en
el programa es va posar a dir uns dels poemes del llibre.
I s’esdevingué que el poema em va arribar clar; i vaig sentir i comprendre
força bé què volia dir l’autor.  I se’m
va acudir que hi ha d’haver força gent que no coneix l’obra del poeta Palau i
Fabre, i que això no és de justícia.

I per aquest
motiu esteu llegint això.

No faré lloances
ni panegírics, ni res de semblant. Copio el poema, i prou.  Goso suggerir que el digueu amb veu alta.
Desitjo que us arribi, i que us acosti l’autor, encara que sigui una mica, que
prou s’ho val.  I a la biblioteca, i a
les llibreries, els seus llibres hi son i us
esperen.

 

Comiat

Ja no sé escriure,
ja no sé escriure més.

La tinta
m’empastifa el dits, les venes…

-He deixat al
paper tota la sang.

¿On podré dir, on
podré deixar dit, on podré inscriure

la polpa del
fruit d’or sinó en el fruit,

la tempesta en la
sang sinó en la sang,

l’arbre i el vent
sinó en el vent d’un arbre?

¿On podré dir la
mort sinó en la meva mort,

morint-me?

La resta són
paraules…

Res no sabré ja
escriure de millor.

Massa a prop de
la vida visc.

Els mots se’m
moren a dins

i jo visc en les
coses.
Recomanació feta per Daniel Ramos

Josep Palau i
Fabre. Poemes de l’Alquimista.  Barcelona : Proa, 2001 (veure’n la disponibilitat al catàleg)