Qui digui que a la vida s’ha de ser objectiu és que no sap què s’està dient. Si som subjectes no podem ser objectius, per tant ens toca ser subjectius (en el cas contrari, seríem objectes…).
Aquest argument és el què em ve al cap quan penso en la novel·la El curiós incident del gos a mitjanit. I dic això perquè realment aquest llibre és una visió subjectiva d’uns fets que passen a la vida d’un noi de 15 anys: ha aparegut un gos mort al mig del jardí de la veïna d’en Christopher.
A partir d’aquí, i amb arguments molt subjectius, en Christopher va descobrint fets de la seva vida que no són allò que semblen, i per la seva manera d’entendre el món això no té cap sentit. Ell és un noi matemàtic, de raonaments simples on “anar a pastar fang” significa embrutar-se les mans per mullar la terra amb aigua i generar una pasteta que anomenarem fang. Molt probablement per molts altres mortals “anar a pastar fang” no vol dir això exactament…
En Mark Haddon ens ofereix una novel·la molt tendra (no per això poc dura), que utilitza el punt de vista d’un noi que té problemes d’autisme, per explicar-nos que ser autista no vol dir viure aïllat ni saber què passa al teu voltant. Vol dir que senzillament, en Christopher no interpreta les coses com “la majoria de la gent”.
El llibre es va adaptar pel teatre i es va poder veure al Teatre Lliure la temporada 2014-15
Haddon, Mark. El curiós incident del gos a mitjanit. Barcelona: La Magrana, 2006 (veure’n la disponibilitat al catàleg)