Lavida és ben curiosa… Abans que uns amics em convidessin a veure L’última trobada, de Christopher
Hampton, basada en la novel·la de Sándor Márai,
una amiga que viu a Bolívia em va enviar un correu: Ei!!! mira que fan al
Teatre Romea: L’última trobada. Havia
arribat el moment i l’emoció em va atrapar com quan vaig llegir aquesta
excel·lent novel·la.
No m’ho podia creure…
i a més a més de la notícia des de Bolívia, al cap de dos dies del correu, uns
amics que no tenen res a veure amb ella, em convidaven a anar a veure-la… Era
sorprenent!!!
i a més a més de la notícia des de Bolívia, al cap de dos dies del correu, uns
amics que no tenen res a veure amb ella, em convidaven a anar a veure-la… Era
sorprenent!!!
Estic d’acord, que des que vaig llegir la novel·la per primer
cop, la profunda emoció no podia només quedar-me-la per a mi i… bé, tothom havia
d’haver llegit la novel·la o com a mínim quedar-se amb les ganes de voler-la
llegir…
cop, la profunda emoció no podia només quedar-me-la per a mi i… bé, tothom havia
d’haver llegit la novel·la o com a mínim quedar-se amb les ganes de voler-la
llegir…
No vull pas exagerar…
i ara que ho reflexiono una mica, és cert que ho escampava però no a tort i
a dret. És curiós, ho feia amb una certa timidesa. Certa i timidesa perquè el to
intimista de l’obra, el qual m’apassionava, no era el que més predominava en el
meu petit o gran cercle de llavors i, segurament, ni de mi mateixa. Potser em
va ajudar a obrir-me, crec que tot just començava a capbussar-m’hi, cap a
aquesta necessària intimitat. Així que, d’una manera més o menys inconscient, em
reservava per un temps a qui ho deia i a qui no, per poder compartir la seva
excel·lència.
i ara que ho reflexiono una mica, és cert que ho escampava però no a tort i
a dret. És curiós, ho feia amb una certa timidesa. Certa i timidesa perquè el to
intimista de l’obra, el qual m’apassionava, no era el que més predominava en el
meu petit o gran cercle de llavors i, segurament, ni de mi mateixa. Potser em
va ajudar a obrir-me, crec que tot just començava a capbussar-m’hi, cap a
aquesta necessària intimitat. Així que, d’una manera més o menys inconscient, em
reservava per un temps a qui ho deia i a qui no, per poder compartir la seva
excel·lència.
A vegades passen aquestes
coses, oi? I sí, realment és una llàstima!!! En aquells moments penses que ja n’hi
ha prou que et vegin “rara” com per afegir una dada més a aquesta “raresa” i no
parles obertament d’obres que t’emocionen, que et fan vibrar, que et donen un
cable per anar canviant. Sí, em feia una certa vergonya… Ara bé, sentia en el
dedins que res que no es pogués arreglar amb el temps i la benvinguda d’altres
moments amb els que de ben segur podria estar més o menys en una mateixa sintonia.
coses, oi? I sí, realment és una llàstima!!! En aquells moments penses que ja n’hi
ha prou que et vegin “rara” com per afegir una dada més a aquesta “raresa” i no
parles obertament d’obres que t’emocionen, que et fan vibrar, que et donen un
cable per anar canviant. Sí, em feia una certa vergonya… Ara bé, sentia en el
dedins que res que no es pogués arreglar amb el temps i la benvinguda d’altres
moments amb els que de ben segur podria estar més o menys en una mateixa sintonia.
I ja veieu, podríem
dir que va arribar de la mà del director Abel Folk, gràcies als bons amics que
sabien que m’apassionaria i de l’entusiasme des de Bolívia. Tot plegat m’ha
portat a escriure aquest text una mica intimista, però està clar que de qui
parlem és de Sandor Marai.
dir que va arribar de la mà del director Abel Folk, gràcies als bons amics que
sabien que m’apassionaria i de l’entusiasme des de Bolívia. Tot plegat m’ha
portat a escriure aquest text una mica intimista, però està clar que de qui
parlem és de Sandor Marai.
El dia que vam anar
a veure l’obra era un dissabte. Només entrar a la sala del teatre Romea,
l’atmosfera de la gran casa de Henrik ens
va captivar. Dos dels artistes ja estaven a l’escenari i les fulles seques
escampades pel terra ens convidaven a la calidesa d’una obra intimista que de
ben segur ens emocionaria. Teníem seient a l’escenari, amb la qual cosa la
proximitat al nucli era una delícia. Tots tres ens vam mirar amb la complicitat
d’un respirar en pau preparats per entrar de ple en la màgia de l’obra.
a veure l’obra era un dissabte. Només entrar a la sala del teatre Romea,
l’atmosfera de la gran casa de Henrik ens
va captivar. Dos dels artistes ja estaven a l’escenari i les fulles seques
escampades pel terra ens convidaven a la calidesa d’una obra intimista que de
ben segur ens emocionaria. Teníem seient a l’escenari, amb la qual cosa la
proximitat al nucli era una delícia. Tots tres ens vam mirar amb la complicitat
d’un respirar en pau preparats per entrar de ple en la màgia de l’obra.
Rosa Novell ens va captivar
per la seva pacífica bellesa, maduresa, la profunda concentració, el seu actuar
espontani, natural i la seva bonica veu; i que dir dels actors…, doncs
aplaudir la interpretació d’Abel Folk i Jordi Brau amb els papers de Henrik i Konrad respectivament. Com
diu el director i actor, Abel Folk en el paper de Henrik: “Són dos personatges que han de trobar la força
alliberadora de la veritat, per poder considerar que les seves vides ja estan
completes.”
per la seva pacífica bellesa, maduresa, la profunda concentració, el seu actuar
espontani, natural i la seva bonica veu; i que dir dels actors…, doncs
aplaudir la interpretació d’Abel Folk i Jordi Brau amb els papers de Henrik i Konrad respectivament. Com
diu el director i actor, Abel Folk en el paper de Henrik: “Són dos personatges que han de trobar la força
alliberadora de la veritat, per poder considerar que les seves vides ja estan
completes.”
L’obra parla,
sobretot, de l’amistat, però també de l’amor, de la fidelitat, de la venjança,
de la traïció i del perdó llargament aprofundit en la novel·la. En definitiva,
parla de les grans passions humanes. Quan vam sortir del teatre, al carrer
Hospital, les ganes de seguir amb l’obra i parlant-ne i aprofundint-ne, ens va
portar a un agradable cafè. Beneit cafè!!! quina estona post obra més entranyable!!!
Vam parlar de lo magistral i profunda, de lo meravellosament ben escrita i
també de l’actuació sublim de tots tres actors, actors en majúscula.
sobretot, de l’amistat, però també de l’amor, de la fidelitat, de la venjança,
de la traïció i del perdó llargament aprofundit en la novel·la. En definitiva,
parla de les grans passions humanes. Quan vam sortir del teatre, al carrer
Hospital, les ganes de seguir amb l’obra i parlant-ne i aprofundint-ne, ens va
portar a un agradable cafè. Beneit cafè!!! quina estona post obra més entranyable!!!
Vam parlar de lo magistral i profunda, de lo meravellosament ben escrita i
també de l’actuació sublim de tots tres actors, actors en majúscula.
Els meus amics, que només
havien sentit parlar de Márai a través de mi, i que no havien trobat l’ocasió
de llegir l’obra, van fer un comentari que em va cridar l’atenció: “Fixa’t –em
deien– amb quina profunditat, Márai tracta els temes més rigorosament hermètics
del moment social en el que vivia”. Recordem-ho: Márai és hongarès, i el
període en el que escriu és entre les grans guerres. “Ni el mateix Sigmund Freud
va arribar a expressar amb tanta intensitat una dissecció de l’anima humana com
ho fa Márai. Quina època, i quina munió de grans personalitats s’hi van
concentrar en aquelles latituds per donar obres tan esplèndides com aquesta i expressar
emocions i sentiments tan profundament, els quals inevitablement obren nous
camins del dedins per explorar”.
havien sentit parlar de Márai a través de mi, i que no havien trobat l’ocasió
de llegir l’obra, van fer un comentari que em va cridar l’atenció: “Fixa’t –em
deien– amb quina profunditat, Márai tracta els temes més rigorosament hermètics
del moment social en el que vivia”. Recordem-ho: Márai és hongarès, i el
període en el que escriu és entre les grans guerres. “Ni el mateix Sigmund Freud
va arribar a expressar amb tanta intensitat una dissecció de l’anima humana com
ho fa Márai. Quina època, i quina munió de grans personalitats s’hi van
concentrar en aquelles latituds per donar obres tan esplèndides com aquesta i expressar
emocions i sentiments tan profundament, els quals inevitablement obren nous
camins del dedins per explorar”.
Aquestes paraules em
van fer pensar i sentir la gran sort que tenim de poder gaudir de la seva
lectura i que persones com Christopher Hampton l’hagi adaptat i que Abel Folk,
Jordi Brau i Rosa Novell, l’hagin portat al teatre català. En definitiva, vam
passar una tarda gaudint d’una obra excel·lent, extraordinària i meravellosament
representada. Una delícia!!!
van fer pensar i sentir la gran sort que tenim de poder gaudir de la seva
lectura i que persones com Christopher Hampton l’hagi adaptat i que Abel Folk,
Jordi Brau i Rosa Novell, l’hagin portat al teatre català. En definitiva, vam
passar una tarda gaudint d’una obra excel·lent, extraordinària i meravellosament
representada. Una delícia!!!
Márai, Sándor. L’última trobada. Barcelona: Empúries, 2001 (veure disponibilitat al catàleg)
Recomanació feta per Teresa Martí