El poble de Tiana té la seva pròpia història, i com és d’esperar, també té els seus malnoms. És a dir, llocs, persones, cases o gentilicis que es coneixen amb noms populars que no són els originals o que tenen un origen més popular que no pas institucional.
Parlem de noms com “la plaça dels Teletubbies” quan de fet estem parlant del Parc del Camp de Futbol Vell.
Als anys 90 (1996?), des de l’Ajuntament de Tiana i amb col•laboració entre l’escola i el casal d’avis de Tiana, es va fer un projecte d’integració entre joves i gent gran del poble. El resultat d’aquest projecte va ser aquest llibret titulat “Motius tianencs”.
El projecte consistia en explicar els noms de les cases de Tiana per part de la gent gran, mentre que els nens feien un dibuix del què aquell nom significava. Estem parlant de cases com Can Barrabàs, Can Bolero, Cal “Niño”, els Pins del Dimoni, Can Xarrupes … entre molts d’atlres.
Si fem una miqueta de recerca sobre l’origen del nom de Tiana, veiem que el més probable (segons indiquen diversos llibres de la biblioteca), és el mot Tiziana que és el nom que els romans donaven a la nostra vil•la en l’època en què Badalona era Beàtulo, o Mataró Iluro.
A través del llibre “Història de Tiana” editat per Ràdio Tiana i la Regidoria de Cultura l’any 2003, podem anar veient una evolució del nostre poble i dels diferents noms o motius que se li han anat donant. Un exemple conegut per molts, és el nom de “Els nou pins”. Aquest nom ve d’un sistema que tenien els grec per orientar-se quan arribaven per mar a les nostres terres. En aquella època no existien els GPS i la manera que es van inventar els grecs per saber on eren, va ser plantar 9 pins a dalt del corredor, 7 pins a un turó de Badalona i 10 pins a la ciutat de Barcelona. Així en funció del número de pins que comptaven a l’horitzó, sabien on eren en cada moment.
La llegenda de “l’arbre dels nassos”, és una altre de les històries que s’expliquen de Tiana.
Explica el llibre “Tiana i el temps”, que al segle XVIII, els cavallers que no trobaven feines honroses, formaven partides i bàndols que s’enfrontaven sovint. És el cas de Serrallonga que sembla ser que es va hostatjar a Can Roca, o altres bandolers com Perot Rocaguinarda o Tallaferro entre d’altres. A Tiana no en va sortir cap de bandoler, però sí algun murri i trapella que va fer que els tianencs rebessin el malnom de “saltamarges”, que vol dir lladre de camps o figuradament que busca les ocasions per per obtenir il•lícitament el favor de les dones. Diu també els llibres que als de Montgat se’ls anomena “Paraigüeros” perquè a l’hivern, quan no hi havia pesca, es dedicaven a reparar paraigües,
Els més joves també tenen una frase dedicada a Tiana i és “a Tiana tothom fa el què li dóna la gana”. A part de la rima, no hem sabut trobar d’on surt aquesta frase.
