Serge Latouche, economista i objectorde creixement, ens apropa, en poc més de 100 pàgines i de manera clara i
entenedora, al fenomen de l’obsolescència programada, del qual tots en tenim experiència.
El disc dur de l’ordinador que “ha mort”, una patilla de la muntura de les ulleres
que es trenca sense poder trobar-ne recanvi, la rentadora, el mòbil, el
televisor, …
davant de la fallida tècnica dels productes. Al cap d’uns terminis cada vegada
més breus, aparells i equips que s’havien convertit en pròtesis indispensables
per a nosaltres, sofreixen una avaria com a conseqüència de la fallida
voluntària d’un element. Impossible trobar una peça de recanvi o algú que els
arregli”.
Un dels primers exemples d’obsolescència programada el trobem amb la bombeta. L’any
1911 una bombeta tenia una vida garantida
de 2500 hores. Cent anys després, la seva durada s’ha reduït a la meitat, quan actualment
podrien durar més de cent anys.
L’obsolescència programada com a
tal, es va començar a desenvolupar als anys vint i des de llavors ha definit les
nostres vides, constituint el motor secret de la nostra societat de consum i
alhora suposant un desastre per a l’ecosistema.
En aquest llibre, l’autor ens
apropa a l’origen d’aquest fenomen i al seu àmbit actual, obrint un debat entorn dels seus límits ètics i la
crisi ecològica que suposa. Defensa la construcció d’una societat del
decreixement, que implica un canvi radical
de la nostra manera de produir, consumir i pensar.
La publicació d’aquest llibre va
molt lligada a la realització del documental “Comprar, tirar, comprar: la
historia secreta de la obsolescencia programada”, de Cosima Dannoritzer, on el
treball de Latouche és una de les principals fonts de nodriment. I també a l’obra
“Made to Break” (Fet per trencar-se), de Giles Slade, principal base teòrica
del guió. El llibre que avui us comentem recull la trama del documental d’una
manera més literària.
Us convidem també a veure el
documental de Dannoritzer i a obrir els ulls i ser molt crítics amb l’obsolescència
programada.
Recomanació feta per Núria Fàbregas